RESUM:

Al segle XIX Gurb es dividia en parròquies, no hi havia un nucli de població central. A nivell econòmic era bàsicament agrícola i la força de treball encara era manual i amb l’ajuda d’animals. Hi havia molt poca indústria, només l’empresa de Malars, el Tint i la fàbrica del Reixac de Granollers. La construcció del ferrocarril al 1875 va ajudar a transportar i repartir el carbó que extreien les mines de Sant Joan de les Abadesses. Aquesta via anava de (→  Barcelona → Vic → Ripoll → Sant Joan de les Abadesses→). A nivell de comunicacions només hi havia connexió entre parròquies i Vic i eren camins de carro, normalment en no gaire bon estat.

TEXT:

Al llarg del segle XVIII Gurb va experimentar un creixement important en molts aspectes. Era el municipi que tenia, de lluny, la major potència agrícola de la comarca d’Osona. Les hectàrees que dedicava al conreu i al bosc representaven el 8% del total comarcal i la collita va significar, el 1745, més del 12%, seguit a distància per Oristà amb un 5,5% de la producció global d’Osona.

El conreu de cereals, especialment de blat, predominava de manera acaparadora; al seu costat es plantaven quantitats gairebé insignificants de llegums, cànem, mill, arbres fruiters i vinya. No hi havia planters de pollancres, ja que el terreny estava molt sec. 

Si pel que fa a l’agricultura el terme de Gurb era capdavanter a Osona, no es pot dir el mateix pel que fa a la indústria. Sembla que al llarg del segle XVII els pagesos van continuar treballant per als pararies que els portaven llana per filar, però durant els set-cents no es va establir cap indústria al territori. Si Sant Hipòlit de Voltregà, Taradell, Centelles, Vic, Roda de Ter, Manlleu i Sant Pere de Torelló eren les poblacions on més indústries hi havia, als censos de 1760, 1764-1765 i 1782 no consta que hi hagués ni cap fàbrica ni cap teler al terme, mentre que el 1787 s’en declaren dos. Evidentment, aquesta xifra està molt lluny dels 160 telers que hi havia a Centelles a la mateixa època.

Al segle XIX no podem parlar de percentatges perquè només existia una única fàbrica en tot el municipi: Els Malars. Però sí que existeixen carreteres importants i vies de ferrocarrils.

Principis segle XX. Imatge de Malars. Autor: Lluís Coll i Espadaler. Procedència: Arxiu Municipal de Manlleu, Àlbum Coll-Espadaler

Malars actualment està abandonada. Però en el passat, principalment al segle XVI, era un molí fariner, però durant el segle XIX, al 1827, va ser una fàbrica tèxtil i la primera font d’energia. Està situada al costat del riu Ter, molt a prop de Roda. 

Gaspar Molas, va aconseguir autorització per agafar aigua del Ter i per cardar cotó. Van començar fent servir carbó però més tard, al 1830, es va inventar la turbina, i van començar a fer servir energia hidraulica. Va ser destruïda pels carlins però va reviure al 1842. 

1960. Imatge de Malars pel cantó del Gurri, amb la fàbrica nova al fons. Procedència: Arxiu Municipal de Gurb, Arxiu d’Imatges

Al 1852 Malards s’havia expandit immensament. Tenia 186 treballadors, i dues naus on s’efectuaven la filatura i el tissatge de forma totalment mecanitzada, gràcies a l’energia hidràulica d’una turbina. Al 1859 es   va convertir amb una colònia amb una 30 habitatges i 46 habitants. 

A finals de segle, va començar a patir dificultats de competitivitat i falta de mercats per culpa de la pèrdua de Cuba. Es van començar moltes vagues en defensa dels sous i dels llocs de treball i els treballadors de l’antiga fàbrica Molas hi van participar, el que va comportar que la Guardia Civil intervenís. 

També, a la meitat del segle XIX en un extrem de Gurb, hi va haver una altre fàbrica anomenada El Tint, dedicada a tins, adobs i acabats de peces tèxtils. L’empresari era Antoni Puig i Darnís. Havent heretat un establiment modest, Puig el va fer prosperar en aquesta època, especialment durant l’etapa de la Primera Guerra Mundial, fins al punt que els anys 30 ja tenien una seixantena de treballadors.  

Font: Arxiu Comarcal Osona, operaris i tren

El 1833 a Barcelona es va instal·lar la primera fàbrica moderna a vapor (energía inanimada) anomenada Bonaplata. Els productes eren molt més cars, per la falta del carbó. Sant Joan de les Abadesses va crear una mina on hi havia carbó, però aquest era de molt mala qualitat. El 1875 van construir un ferrocarril, aquest tenía una línea, com ara actualment (→  Barcelona → Vic → Ripoll → Sant Joan de les Abadesses→). Aquest servia per transportar i repartir el carbó que extreien les mines de Sant Joan de les Abadesses. Finalment no va funcionar i va ser un fracàs. 

Aquest va comportar un gran canvi, ja que va permetre comunicar ciutats i fer transports, en aquest cas de carbó. 

L’any 1843 va venir al món, a la fàbrica del Reixac de Granollers de la Planta, Josep Terrés Gurt, que va estudiar també al Seminari de Vic. La construcció de la fàbrica va començar el juliol de 1832 a partir del conveni d’Esteve Reixach i la seva esposa Teresa amb el fabricant vigatà de teixits Pau Tarrés i Serra, pel qual els Reixach es van fer càrrec de l’edificació de dos pisos on s’havia de desenvolupar el treball industrial, i Tarrés dirigia la feina tèxtil pagant un lloguer als propietaris. Després de funcionar durant gairebé trenta anys com una petita colònia, la gran riuada del 8 d’octubre de 1863 es va emportar les instal·lacions i fins i tot la terra dels camps, que no va recuperar la fertilitat fins molts anys després. La fàbrica no va ser reconstruïda. 

Pascual Muñoz va publicar un extens informe sobre la realitat econòmica de tots els pobles de l’estat. On hi va posar com eren els camins que comuniquen a les diferents parròquies de Gurb.

La parròquia de Sant Andreu de Gurb estava comunicada amb camins locals i amb regular estat.

La parròquia de Sant Esteve de Granollers estava comunicada per camins locals de rodes amb un mitja estat, és a dir un camí de carro.

La parròquia de Sant Julià Sassorba estava comunicada per camins de ferradura en mal estat, és a dir que només es pot passar a peu o a cavall.

La parròquia de Sant Cristòfol de vespella estava comunicada per camins  locals.

El progrés agrícola i industrial i l’increment de població de mitjan segle XIX van fer pujar els pressupostos de l’Ajuntament molt per damunt dels vint mil rals. 

El progrés de l’agricultura i de la indústria experimentats des de la primera meitat del segle XIX van fer sentir la necessitat de modernitzar també els mitjans de transport terrestre, fins aleshores catastròfic.

La manca da la indústria no implica que no s’aprofités la força hidràulica per als molins. A la parròquia de Sant Esteve de Granollers hi havia el molí de la Canaleta; el de la Roca, a prop del Ter, a l’indret de la Roca del Pont; el molí de Malars, a la colònia tèxtil; el del Castell o de la Fàbrega, entre el Mas la Fàbrega i el Pladelasala; i el molí d’en Valls, al Gurri, que va deixar de funcionar el 1863 quan un aiguat es va emportar la resclosa del Reixac.

Durant la segona meitat del segle XIX, la corba de la població de Gurb va patir una inflexió i va començar a minvar. S’havia tocat sostre i l’agricultura no donava per més, en una conjuntura de caiguda dels preus; el nivell de vida de les masies superpoblades baixava, la mortalitat era força elevada, i alguns veïns del poble van marxar a treballar a les viles industrials de la comarca i de l’àrea de Barcelona.

L’impuls demogràfic i econòmic va afavorir que es construïssin noves cases i es reformessin i ampliessin les existents. El 1681 el terme tenia 111 masies, mentre que el 1719 ja n’hi havia 140 i en trenta-vuit anys havien aparegut 29 cases noves. 

En el catalanisme, emergit en les darreres dècades del segle XIX, va començar a ser present també en les actituds polítiques dels gurbetans. 

A Gurb, s’hi van establir nous hostals, mentre d’altres havien de plegar. Aquest darrer va ser el cas de l’Hostal de la Cabara, La Cabreta, a qui va perjudicar la construcció de la nova carretera directa de Vic a Manlleu, ja que se li va emportar els clients. La carretera es va acabar l’any 1864 i la Cabra va deixar l’hostal tres anys després. 

Les eleccions que van anar succeint van confirmar les preferències conservadores del poble de Gurb. Fins als darrers anys del segle XIX, la participació a les votacions va continuar essent restringida a una minoria de persones, setanta-vuit en tot el municipi l’any 1881, de les quals votaven menys de la meitat. El gener de 1869, però, després de la revolució progressista de l’any anterior, es va trencar la norma. Aquella vegada es va autoritzar el sufragi universal masculí; els cents d’electors de Gurb es va ampliar espectacularment fins als tres-cents setanta-nou  i la politización del moment va fer que els votants reals fossin del 93%.

Des de febrer de 1834, diversos activistes carlinsorganitzaren la revolta de la comarca d’Osona (Les transformacions del segle XIX).